Tant la sanció laboral com el acomiadament disciplinari tenen el seu origen en un incompliment laboral del treballador, sempre segons lo estipulat en el conveni col·lectiu d’aplicació, el qual sempre ha de determinar en el seu apartat “règim sancionador” o “disciplinari” quines conductes són mereixedores d’una sanció laboral. L’origen d’aquesta regulació ho trobem en el article 58 de l’Estatut dels treballadors , el qual tipifica les faltes en lleus, greus i molt greus, remetent-nos a l’esmentat conveni col·lectiu d’aplicació, el qual determinarà quins supòsits de fet són constitutius de sanció i en quin grau.
L’ acomiadament disciplinari és fruit de la sanció màxima amb la qual un empresari pot sancionar un treballador i si s’aconsegueix provar la realitat dels incompliments, no suposa cost de indemnització per l’empresa, hem de precisar que l’Estatut marca unes normes imperatives que qualsevol conveni només pot millorar però no reduir.
Aquest tipus d’acomiadaments requereix un estudi previ de la situació per valorar les possibilitats de que prosperi ja que, si no es pot provar les causes adduïdes, l’empresa haurà d’abonar la indemnització legal màxima que va directament relacionada amb l’antiguitat del treballador amb l’agreujant que si es realitza en frau de llei pot esdevenir un acomiadament nul el que comportaria que no es podria extingir el contracte i s’hauria readmetre el treballador i l’abonament dels salaris de tramitació.