Del dret a l’estratègia: l’ús oportunista de la nul·litat de l’acomiadament
Hi ha una moda perillosa a la jurisdicció social: demanar la nul·litat de l’acomiadament per sistema. Tant se val el cas. Tant se val la prova. Tant se val la realitat. La nul·litat s’ha convertit en el comodí processal del demandant: es llança sempre, per si cola.
El Tribunal Suprem ha estat clar: l’acomiadament improcedent té una indemnització taxada i no hi ha barra lliure indemnitzatòria. Però una cosa és el que diu la jurisprudència i una altra ben diferent és el que s’intenta colar a la pràctica: inflar la demanda i convertir qualsevol extinció en una suposada vulneració de drets fonamentals.
Ara tot és represàlia.
Ara tot és discriminació.
Ara tot és “dany moral”.
I no: no tot ho és.
La nul·litat com a arma de pressió.
No som davant d’una explosió d’acomiadaments nuls. Som davant d’una explosió d’estratègies processals agressives.
La nul·litat ja no es demana perquè prosperi, es demana perquè intimida:
- Intimida per l’amenaça de readmissió forçosa.
- Intimida pels salaris de tramitació.
- Intimida pel soroll reputacional.
S’està important una lògica aliena al nostre sistema: la del litigi com a negoci, la del dany moral inflat, la del “com més demano, més esgarrapo en l’acord”.
El resultat és pervers: es normalitza l’ús oportunista dels drets fonamentals.
El més greu? Es banalitzen les veritables vulneracions, que queden diluïdes entre reclamacions oportunistes sense recorregut real.
El cost ocult
Encara que l’empresa “guanyi” el judici, igualment hi perd:
- Perd temps directiu.
- Perd focus estratègic.
- Perd diners en defensa jurídica.
En el nostre despatx, l’experiència ens permet distingir amb claredat quan existeix una vulneració real de drets fonamentals i quan ens trobem davant d’una estratègia processal sense base sòlida.
Continuarem sent diferents. Sempre assessorem amb la toga posada.
