El Tribunal Supremo ha dictat una rellevant sentència que delimita de forma contundent les competències de l’Administració en el registre de plans d’igualtat, reforçant el paper exclusiu dels tribunals per a valorar la seva legalitat material.
En concret, la Sala de lo Social de l’Alt Tribunal anul·la una resolució de la Direcció General de Treball que havia denegat la inscripció d’un pla d’igualtat per suposades deficiències de fons. El Suprem corregeix aquest criteri i recorda que l’autoritat laboral ha de limitar-se a un control formal del pla, sense immiscir-se en valoracions substantives que estan reservades exclusivament al control jurisdiccional.
Què diu la sentència?
El pla d’igualtat en qüestió havia estat negociat amb representants sindicals amb legitimació suficient en el centre de treball. No obstant això, la Direcció General de Treball ho va rebutjar al·legant el següent:
- Una suposada incorrecta constitució de la comissió negociadora (art. 5 RD 901/2020).
- L’omissió d’elements essencials, com l’auditoria retributiva (art. 7 RD 902/2020).
Després de ser confirmat en via administrativa i judicial, l’empresa va recórrer en cassació.
Tribunal Suprem estima el recurs i aclareix amb fermesa que:
- L’Administració no pot revisar el fons d’un pla negociat col·lectivament.
- La seva funció es limita a comprovar que el pla compleix els requisits formals mínims: firma por representants amb aparença de legitimitat i presentació de la documentació reglamentària.
- Qualsevol anàlisi sobre la legalitat del seu contingut correspon exclusivament als tribunals de lo social, a través del llit processal previst per a la impugnació de convenis o acords col·lectius.
Per què és rellevant aquesta sentència?
Aquest pronunciament consolida una doctrina ja esbossada en sentències anteriors (TS 1293/2024, entre altres) i marca un límit clar al intervencionisme administratiu en la negociació col·lectiva.
La pràctica administrativa venia evolucionant cap a una funció de quasi-homologació material, reeditant un model que la legislació actual no empara. Aquesta sentència desmunta definitivament aquest enfocament i retorna protagonisme a l’autonomia col·lectiva i als òrgans judicials com a garants de l’ ordenament jurídic.
Implicacions pràctiques per a las empreses
- Si el Pla s’ha negociat amb representació vàlida i es presenta correctament, l’Administración està obligada a registrar-lo.
- No pot valorar si el contingut és correcte o no: això correspon, en el seu cas, als tribunals.
- Aquesta sentència aporta seguretat jurídica i evita retards innecessaris en un tràmit que ha de ser àgil i garantista.
Continuarem sent diferents. Sempre assessorem amb la toga posada.
