El culpable de l’adulteri és el fuster que va fer el llit
El suprem ha dictat Sentència 126/2023 de 9 de febrer els fets de la qual es remunten al 2016 fixant que, caure fora del centre de treball de camí al bar per anar a berenar en horari de treball, és accident laboral.
Els magistrats apliquen la teoria de l'”ocasionalitat rellevant” perquè “o bé la feina o bé les activitats normals de la vida del treball, han estat condició sense la qual no s’hagués produït el contratemps”.
Les circumstàncies que envolten el cas, evidencien que l’accident va tenir lloc en ocasió de la feina, en produir-se en el temps de treball de què va disposar la treballadora per reposar forces, sense que el lloc on va esdevenir el sinistre no fos pròpiament el lloc de la seva activitat professional, vingui a alterar la vinculació del sinistre amb el treball en tant que la seva sortida del centre amb aquesta finalitat s’ha d’entendre com una activitat normal de la vida laboral que de no estar prestant serveis no s’hagués produït.
I LLAVORS SORGEIX EL SEGÜENT DUBTE:
Sí durant el seu descans, en comptes d’anar al bar, se’n va de pesca al mar i PASSA L’ACCIDENT. Seria també accident de treball?
Com sabem, l’article 34.4 de l’Estatut dels Treballadors estableix descansos de durada no inferior a quinze minuts durant la jornada de treball.
Durant aquest període de temps la persona treballadora pot abandonar el centre de treball. En aquest espai temporal podem trobar diferents casuístiques, persones treballadores que es prenen un cafè al mateix centre de treball, persones treballadores que surten a esmorzar a cafeteries o fins i tot altres que aprofiten aquesta pausa per fer encàrrecs personals.
La sentència disposa els fets en què una treballadora, durant la pausa de l’entrepà de 20 minuts, va sortir del centre de treball cap a una cafeteria que tenia a penes a 60 metres de la feina. De camí a la cafeteria, la treballadora va patir una caiguda, desencadenant un procés d’incapacitat temporal, declarant-se accident laboral.
Per tant, d’una banda, tenim el fet que una simple caiguda fora del centre de treball no ha de ser considerada accident laboral, però, en canvi, d’altra banda, si la persona treballadora no estigués realitzant la seva jornada de treball, aquesta tampoc hagués patit l’accident.
Si aplicàrem a aquests supòsits la teoria de “l’ocasionalitat rellevant”, podríem dir que sí, ja que les circumstàncies evidenciarien que l’accident va ocórrer per causa del treball, en produir-se durant el temps de què disposen les persones treballadores durant la seva jornada laboral, sense que necessàriament no fos en el lloc habitual de la seva activitat professional. Aquest fet no hauria d’alterar la vinculació de l’accident amb la feina, atès que entenem, que el fet de sortir s’ha d’entendre com una activitat normal de la vida laboral i que, de no estar prestant serveis, no s’hagués produït.
Aplicaríem doncs el mètode galileà de Galileo Galilei, segons ell la causa és aquella condició que, un cop introduïda, és seguida d’un efecte, i si se suprimeix, aquest queda eliminat.
Aplicat aquest mètode a l’extrem, mig de broma, mig de debò, Karl Binding, jurista alemany, es va servir de l’exemple del delicte d’adulteri, per afirmar que haurien de ser castigats no només la dona casada i el seu amant, sinó també el fuster que va fer el llit, per trobar-se tots dins de la cadena causal.
Tornant a la sentència, imaginem que la caiguda és provocada per una situació prèvia d’ansietat causada per la feina. Aquí és on l’empresa, com a causant d’aquesta ansietat (de poder provar-se), respondrà com a causant de l’accident i en conseqüència, de les reclamacions que pugui efectuar la persona treballadora.
En conclusió, ens sorgeix el següent dubte; Haurem de contractar dues persones per a un mateix lloc de treball? Una per treballar i l’altre perquè vigili?
Evidentment no, però hem de prendre mesures per neutralitzar aquestes situacions i per aquest motiu, no dubtis a contactar amb nosaltres, com a advocats laboralistes podem ajudar-te a conèixer quines són les possibles actuacions davant d’aquestes situacions.
Sempre assessorem amb la toga posada.
Continuarem sent diferents.